Exposició actual 20 març, 2021 — 20 juny, 2021
Domènec. I la terra serà el paradís
Sota aquest títol, l’exposició al Museu de Sant Pol posa en dialeg tres projectes: I la terra serà el paradís, Arquitectura española, 1939-1975, Dos refugis i el membre fantasma (Ted, Charles-Édouard i Henry David). i una peça convidada: Maqueta d’una barraca del Camp de la Bota.
1. I la terra serà el paradís
I la terra serà el paradís és un vers de la versió més popular en castellà de l’Internationale, l’himne de la classe obrera per excel·lència, adoptada per la major part dels partits socialistes, comunistes i anarquistes arreu del món. Aquest vers resumeix a la perfecció el caràcter utòpic de la modernitat, època durant la qual es va difondre la idea que tot allò bo estava a punt d’arribar.
El projecte I la terra serà el paradís (2018) està format per una sèrie fotogràfica i unes maquetes de fusta que, apilades unes sobre unes altres, conformen una torre de caràcter escultòric. Aquestes maquetes representen els gegantescos blocs de pisos de protecció oficial de La Mina, barri situat en els límits de Barcelona que es va construir a principis dels setanta per a reallotjar la població procedent de diferents nuclis de barraques, i on desemboquen els pitjors vicis de la impunitat, la pobresa i la incompetència política. Al costat d’aquestes maquetes es mostren dues fotografies d’arxiu; una, de 1970, mostra al dictador Franco i l’alcalde de Barcelona al costat de la maqueta del projecte del barri de La Mina, l’altra mostra una grup de dones, reubicades en aquest mateix barri, que subjecten la maqueta de la seva barraca al Camp de la Bota, construïda per elles mateixes amb cartó.
De nou veiem la imatge del poder presentant-se com a capdavanter de la població mitjançant grans campanyes constructores, confrontada a la imatge de les classes més baixes de la societat, que s’apoderen de forma alegal de l’espai urbà fent ús dels recursos que tenen al seu abast.
El projecte es completa amb una sèrie fotogràfica que mostra polígons de grans edificis d’habitatge social. Domènec, que ha pres aquestes instantànies en ciutats dispars com Barcelona, Varsòvia, Bratislava, Marsella, Nantes o Ciutat de Mèxic, no indica aquestes procedències. D’aquesta manera evidencia com la presència i estètica d’aquest tipus de grans projectes habitacionals, presents en les perifèries de totes les grans ciutats de món, són un signe global d’imposició des del poder polític i econòmic.