Xavi Déu. So de(l) fons

La proximitat de la sala amb la platja fa que es pugui escoltar, de manera permanent, el mar al seu interior.
La finestra que es troba al replà anterior al Museu i que encara l’exterior, representa l’”orella” i permet que
la remor s’introdueixi de forma natural.
El projecte expositiu aprofita aquest fet tan inusual, per atorgar-li el caràcter d’obra, d’instal·lació sonora,
sense que sigui intervinguda.
La perseverança del so a l’interior de la sala, és tant sostinguda en el temps, que les pintures de la
col·lecció del Museu es van transformant en “marines”. Els paisatges, els bodegons i les figures cada cop
esdevenen més marineres i deixen de ser, molt lentament, els motius pintats originalment.
El fet d’eviar tota manipulació de la manifestació espontània del so a l’inetrior del Museu i cedir-li la qualitat
d’”obra”, d’ instal·lació, encapçala la totalitat de la proposta. És per aquest motiu que l’exposició esdevé del
tot visual.