Francesca Llopis. AGAPE. La consetel·lació dels meus amors

La pell escup i escampa va ser una instal·lació memorable que ocupava, l’estiu del 2021, el Temple Romà de Vic on l’espectador s’endinsava en un fons marí blau on es trobava amb la representació d’uns cossos nedant engolits pel Mediterrani. Mitjançant una particular apropiació de la tècnica japonesa d’estampació tradicional gyotaku (utilitzada des del s. XIX pels pescadors japonesos per deixar l’empremta dels peixos capturats sobre paper), l’artista aconsegueix d’estampar l’empremta dels cossos en moviment sobre el paper. Gràcies a la col·laboració de models diversos, Francesca Llopis aconseguia de transmetre la tragèdia dels cossos anònims de refugiats i emigrants d’Àfrica trobats morts al Mediterrani davant la indiferència de l’opulent, bunqueritzada i burocratitzada Unió Europea i la majoria de la seva ciutadania.

A partir d’aquesta instal·lació Francesca Llopis ha desenvolupat diverses performances on la seva singular apropiació de la tècnica del gyotaku es realitza en públic amb la col·laboració d’una model o un model, com va ser Acció 15, amb la col·laboració d’Ivette Serral, al teatre del CCCB, el novembre del 2021. El resultat n’és una obra contundent com la que va esdevenir el cartell per al Dia de l’escriptor perseguit 2021 del PEN Català.

Al llarg del passat hivern, fins al 20 de març del 2022, Francesca Llopis ha presentat la instal·lació Dins per dins al MNAC. Es tracta d’una revisitació personal de la cèlebre Casa Gomis Bertrand (1949-1963), coneguda com La Ricarda, al Prat de Llobregat, obra de l’arquitecte Antonio Bonet Castellana, membre del GATCPAC exiliat a Argentina. La instal·lació consistia en un vídeo, fet amb la complicitat del videoartista Adolf Alcañiz i la compositora i flautista Barbara Held, on es fa una visita de la casa en companyia d’unes ballarines anònimes que donen ànima a l’espai racionalista ―on als anys seixanta hi havien presentat la seva música contemporània Josep Maria Mestres Quadreny, Carles Santos i altres membres de l’avantguarda musical, i fins i tot John Cage, amb Merce Cunninham i la seva companyia. Juntament amb el vídeo, 8 fotografies en blanc i negre de la casa de Francesca Llopis, un mòbil de Moisès Villèlia i pintures de Magda Bolumar, artistes que havien participat en la decoració i ambientació dels espais originals de La Ricarda. La instal·lació de la Francesca, a la sala 81 bis d’Art Modern, formava part del discurs museístic que explicava al MNAC l’art dels cinquanta i els seixanta del segle XX. El vídeo i les fotografies de Dins per dins esdevenen una personal, lúcida, lúdica i poètica relectura de la nostra modernitat cultural amb les seves llums i ombres.

Ara, l’estiu del 2022, Francesca Llopis presenta una bella exposició al Museu de Pintura de Sant Pol de Mar, on es poden veure diversos dibuixos i una espectacular instal·lació amb el títol d’Agapemi. La constel·lació dels meus amors. A la mostra hi ha dibuixos que provenen del 2014, com els que Francesca anomena “Dibuixos còsmics”, fins a altres dibuixos i obres que configuren els planetes i els meteorits penjants de fils que conformen la gran constel·lació en moviment que ocupa l’espai central del Museu que són recents, del 2022. Així, doncs, es tracta d’una exposició instal·lació integrada per dibuixos, pintures i objectes dels darrers vuit anys.

Obrint la mostra hi ha tres dibuixos monocroms, del 2016, que es titulen Nosaltres i l’estat de les coses, són la representació de l’explosió o la implosió de tres planetes, el resultat d’una taca negra o grisa que s’escampa des del centre cap als extrems del paper blanc. En un dels dibuixos podem distingir les ditades de l’artista que escampen la pintura més enllà del nucli central. Sembla que Francesca Llopis hagi previst la implosió del nostre món, d’aquesta pandèmia que posa en evidència la catàstrofe de la nostra pròpia autodestrucció planetària que avança l’emergència climàtica. De fet, els dos dibuixos més grans exposats, d’uns 1,20 x 1,50 cm, que l’artista anomena “dibuixos còsmics”, del 2014, representen un planeta negre, un sobre fons negre, l’altre sobre fons blanc, fets de ditades i esquitxos, en els quals hi ha moviment i energia però no hi ha color. En contrast amb aquests dibuixos més foscos, hi ha un conjunt d’onze petits dibuixos, que conformen un grup, en els quals ja comença a aparèixer el color i les ditades introdueixen també diferents colors. Són dibuixos de punts de colors realitzats amb ditades i zones de color durant el confinament, el 2020. Alguns semblen paisatges abstractes, d’altres explosions en l’espai.

Aquest conjunt de diversos dibuixos dona pas a l’explosió de color que desprèn el nombrós conjunt de planetes i meteorits penjats al mig del Museu que conformen una gran constel·lació. Són pintures circulars per les dues cares d’un paper rodó en forma de planeta, de diferent dimensió i color, penjades d’un fil de cuca del sostre del Museu. N’hi ha dinou. I després, un conjunt de perles penjants que formen sis meteorits. I, encara, més d’una dotzena d’estels formats per pinces japoneses, de color negre i vermell, de les que s’utilitzen per fixar cables elèctrics de llum, que penjades circularment semblen estrelles. Sens dubte, pel seu tamany superior i per la varietats de colors i motius, el que destaca més són el conjunt de pintures circulars de planetes que conformen la constel·lació en moviment, realitzades entre el 2015 i el 2022. N’hi ha de blaus, roses, grocs, multicolors, amb dibuixos circulars i altres amb pintures abstractes. També n’hi ha amb paraules escrites com és el cas de «Llum». Són pintures rodones de dues cares, no gaire habituals en el món de l’art ―recordo, per exemple, obres d’Emilio Vedova o Alfredo Pirri―, que Francesca Llopis ha realitzat en els darrers anys i que permeten de veure diverses de les formes plàstiques i motius que ha practicat d’una manera continuada. Així que es tracta d’una obra llargament realitzada i pensada que ha acabat per prendre la forma d’instal·lació constel·lada i complexa en aquesta mostra de Sant Pol que culmina una recerca pictòrica ben personal i singular.

Ara bé, tota aquesta constel·lació té al centre un sol, una bola de miralls de discoteca que reflecteix mitjançant els petits miralls la llum dels focus i les formes i els colors dels planetes i les altres peces que pengen del sostre. En preguntar l’artista sobre aquesta bola de miralls central la resposta és clara: «La bola de miralls de discoteca, que roda i ajunta i reflecteix els planetes, sóc jo.» Així que si recordem el títol de l’exposició i instal·lació, Agapemi. La constel·lació dels meus amors, podem pensar, doncs, que els planetes que conformen els amors de l’artista són també creació de l’artista i que giren al voltant seu que esdevé alhora el centre de la constel·lació. L’artista com a demiürg/demiürga i creador/creadora del món, dels planetes i de les constel·lacions. Potser la instal·lació també és un autoretrat còsmic.

Certament, el títol de la mostra orienta la visita, contemplació i lectura de l’exposició des de la passió de l’amor i una concepció còsmica de la vida, l’art i l’amor. «Agapemi», que podem traduir en grec modern per «T’estimo», prové d’«agapē», del llatí i aquest del grec antic, concepte que ens arriba de Plató i de la filosofia cristiana, significa de primer, «amor», «amor universal» «amor de veritat», en contraposició a «philos», amor com amistat, i «eros», amor sexual. Posteriorment, un àgape esdevé l’«àpat fraternal dels cristians primitius», d’aquí el sentit actual d’àpat suculent, i ens arriba en la tradició escolàstica i medieval amb una connotació religiosa que podem associar a l’amor a Déu, a allò diví. I d’aquí arriba al concepte d’amor idealitzat i pur del Dant de La Divina Comèdia. Com no recordar el darrer vers de la Commedia: «l’amor che move il sole e l’altre stelle.» L’amor que mou el sol i les estrelles, que Dant projecta al Paradís en Beatriu i en la Verge Maria; ara bé, l’amor que mou l’art de la Francesca no és diví, és un amor panteista, terrenal, espiritual i quotidià que alimenta la seva energia incombustible i un sentit de la vida i de l’art generós, sensual i personal que expressa els seus desigs, les seves pors i les seves inquietuds.

Abans de la pandèmia, la cineasta Alba Sotorra, autora de films documentals esplèndids i premiats com Commander Arian (Comandant Arian) (2018) o The Return: Life after ISIS (El retorn: la vida després d’ISIS) (2021), i bona amiga de l’artista, va començar a rodar una pel·lícula sobre Francesca Llopis sense un guió previ. El projecte va quedar posposat pels rodatges a Síria de la cineasta i per la pandèmia, però es va reprendre el 2021. El juliol del 2021 la Francesca va viatjar a l’illa grega de Nisiros per trobar-se amb l’Alba (que participava en un curs internacional sobre guió) per treballar en el guió del que és, finalment, la pel·lícula Francesca i l’Amor (2022), estrenada al Festival de Màlaga just una setmana abans de la inauguració de l’exposició Agapemi. La constel·lació dels meus amors al Museu de Pintura de Sant Pol de Mar. Potser, el record de l’estada a Grècia, i la visió dels darrers muntatges de la pel·lícula hagin portat a Francesca Llopis a recuperar un antic projecte de creació d’una instal·lació de constel·lacions i a completar-lo a Sant Pol de Mar amb el títol triat que esdevé una resposta i complement artístic al que planteja el film en llenguatge narratiu. De fet, entre les moltes seqüències de Francesca i l’Amor d’Alba Sotorra en què apareix l’artista treballant en alguna obra o mostrant algun treball no hi manca la imatge d’un dels planetes que trobem a Sant Pol. El visitant i contemplador de l’exposició instal·lació Agapemi. La constel·lació dels meus amors de Francesca Llopis trobarà no pocs paral·lelismes en els diàlegs i les imatges del film d’Alba Sotorra que és també un cant d’amor subtil, una bella reflexió sobre l’amor i l’amistat, i un retrat fidel i alhora ben personal de la Francesca, del seu món i del seu art.